Nascut a Mataró el 6 d’octubre de 1982 i veí il·lustre de Gràcia va impulsar la capella de les Ànimes, va erigir la Parròquia de San Miquel dels Sants l’any 1946 i va fundar la Parròquia de Sant Carles de Borromeu.
Nomenat als 23 anys rector de Sant Joan Despí, es va convertir en el més jove que s’havia nomenat en el Bisbat de Barcelona. Va guardar amb discreció els plans que tenia quan va arribar a Gràcia i els obstacles i lluites que havia sostingut per a crear la família parroquial.
Home d’acció inesgotable, combinava franquesa, jovialitat i espontaneïtat amb una riquesa franciscana, caritativa i abandonada en la Providència.
Bon coneixedor de l’ésser humà, els qui van tenir la sort de conèixe’l ho el descriuen amb una gran personalitat, que el va portar a defensar amb saviesa, simpatia i fermesa la seva missió davant regidors, homes de govern i persones públiques.
Destacava pel seu amor a tots i a tot. Diuen que al jardí de la parròquia el seu esperit franciscà ha quedat plasmat en molts detalls. En tot trobava la llum de la bellesa i la novetat, i ho vivia tot amb un gran cor i un despreniment natural viscut amb visió cristiana i sacerdotal.
Doctor i Rector es va bolcar en l’actuació parroquial buscant el bé dels feligresos i buscant crear un sentit de comunió. Maldava per aconseguir que la parròquia fos una família guanyant-se l’admiració i el respecte popular. Fins i tot va protegir als comerciants d’aliments del barri quan les autoritats els van negar l’exercici del seu ofici, acollint-los al jardí de la parròquia.
També va ser persona de consell, bon orientador i precís. No es limitava a la teoria, sinó que aconseguia fer mostrar el rostre de l’Església amb les seves actuacions sense deixar de banda l’espiritualitat cristiana que vessava dels seus sermons i pietat.
Va iniciar la missa parroquial diària, va estimular la Beneficència sacrificant, si era necessari, la marxa de les obres, va impulsar les obres de caritat, va ser un gran defensor en la defensa de la dona i les seves activitats de protecció, consell i direcció espiritual aclaparen avui dia a qualsevol que es detingui a enumerar-les.
En qualsevol cas, tota aquesta obra estava orientada a salvar i encaminar les ànimes a Déu. La seva caritat, simpatia i món sense fi enfilava amb el concret mitjançant el do de la paraula bé en la intimitat del confessionari, en el consell del despatx o en els milers de sermons que va predicar.
El seu lliurament als veïns de Gràcia va ser absoluta, arribant a dir amb entranyable afectivitat des de la seva condició d’Arxiprest de Gràcia- que ell “era gracienc per la gràcia de Déu”.
Com no podia ser d’una altra manera les últimes hores de la seva vida les va dedicar a predicar, en aquest cas a l’oratori de Sant Felip de Neri. Posteriorment va pujar a peu pel carrer Sors sota la inclemència del temps. Secretament malalt i vivint el seu dolor en silenci, es va retirar a la seva humil habitació –que es pot visitar a Sant Miquel dels Sants – per a lliurar dolçament la seva ànima al Senyor. Un boirós vespre del 16 d’octubre de 1965 va descansar en pau.
Tant de bo siguem capaços de tenir-ho en la nostra memòria i que el seu exemple ens porti a continuar les seves obres de veritable caritat cristiana.
tresdegracia.com 